Quan torno d’un viatge i miro les fotografies que he fet no m’agraden. Sempre em passa el mateix. Repasso la carpeta on he descarregat els arxius i pse. Pse una vegada i una altra mentre vaig veient les imatges a la pantalla de l’ordinador. Ja fa temps es clar que no hi ha ni diapositives ni paper, però la sensació era la mateixa. El que vull dir és que obviant temes tècnics, que n’hi ha, la sensació és similar al que li passa a Manuel Aguilar. Ell ho explica molt bé en un recent article que ha publicat on pregunta ¿En qué consiste una buena fotografía de viajes?. Obviament la seva qüestió m’ha estimulat a escriure aquestes ratlles.

Estiu a la piscina

Algo falla. I per mi és un tema d’emocions, o potser més profund encara, d’ànima. Una bona foto hauria de ser com un bumerang que capta les emocions i en un moviment prodigiós en genera de noves en qui l’observa, tocant-lo d’alguna manera, internament.

Clar que hi ha mil matisos més. Com utilitzem les fotos, quina finalitat tenen, si tenim prou temps per assaborir-les en una societat saturada d’imatges, el concepte de bellesa de la pròpia imatge, o de document. Entren en joc moltes consideracions i angles possibles en aquesta discussió, que per altra banda i sortosament no es pot concloure amb cap sentència definitiva. Tampoc és la meva intenció. El que si que us recomano és que llegiu el post del Manuel i traieu les vostres pròpies conclusions. I sobretot que dispareu fotos, que en feu moltes per així trobar, ni que sigui per casualitat, la foto de viatges perfecta!